The end

Aquesta pel·lícula ja s'ha acabat... i ara, després dels crèdits i aquesta pantalla negra eterna, només em falta dir-vos "fins aviat". Aquest bloc queda tancat, perquè quan una etapa s'acaba, s'ha de tancar d'alguna manera. Sinó, encara em faria més mal tot plegat.

Ha estat increïble compartir les meves paraules amb tots vosaltres... però no us preocupeu per mi, que la Yuna tornarà amb altres paraules, des d'un altre lloc, només heu d'obrir bé els ulls per trobar-me. Gràcies per tot...

Ja no estic perduda :)

¬¬U

Així que és això? que LLEGEIXES el meu bloc? ...que has estat violant la meva intimitat?? Controlant-me???????? ja ho sabia que eres tu l'asco de pavo, i és que realment el nom t'escau moltíssim. Perquè en aquests moments em fas fàstic. Si, tu, menja merda!!!!!!! Que no saps parlar quan alguna cosa et remou per dins, que no vomites els teus problemes i neguits, tu, la persona que creia que més important era per mi, la persona que m'ha caigut al terra i s'ha trencat en mil bocins. I és que no penso buscar els teus trossos perquè ja n'estic farta de tot plegat. I jo que pensava que eres diferent...

Ho veieu, blocaires? el tu del que sempre parlo estava amagat d'entre els meus convidats i llegia cada cosa que escrivia. Això si que em sembla realment fort... tenia un novio que m'espiava i no ho sabia, carai. Gràcies per aquests dos mesos, eh? Moltíssimes gràcies.

Final

No saps com t'arribo a odiar. I és que ja ho diuen, que de l'amor a l'odi hi va un pas. Sé que no s'aconsegueix res tenint aquest sentiment (ni cap a un mateix, ni cap a tu ni cap a ningú) però suposo que no hi puc fer res. Després de tot el que hem compartit, no m'esperava que fossis una persona tan egoista, falsa i estúpida. Queda't en el teu món de negativitat, tapant els problemes, menjant merda i fent fotografies de tot allò que voldries ser, que jo refaré la meva vida sense tu. M'has fet molt de mal. Potser és el que volies aconseguir amb aquests dos mesos de tortures? Pagar-me amb la mateixa moneda? Doncs et felicito: no ho podries haver fet millor.

Un mapa?

No vull parlar de tu. Però és que m'ho poses massa fàcil. No entenc com puc sentir això en aquestes moments. En els quals ja no estem junts (si és que la nostra relació ha significat alguna cosa, almenys aquesta segona i última vegada...). D'un dia a un altre te n'adones que no coneixes a la persona amb la que has compartit tantes nits, tantes xerrades, amor, mirades, caramels i xocolata desfeta. Te n'adones que no saps qui és. I això fa que et qüestionis tantíssimes altres coses... És complicat veure que encara et diu t'estimo quan s'està veient (per tant, liant-se) amb una altre. I no em malinterpreteu. No estic gelosa. El que realment em fa ràbia és que jugui a dues bandes. Em pot estimar molt, igual que jo, però no cal que m'ho digui... ara ja no cal. De fet, m'alegra saber que somriu. Però a mi em podria deixar estar. Punt.

Ara, sincerament, ja ha arribat el moment. El meu moment. Passo de tornar a cagar-la amb els nois, passo de tornar a fer mal a amics que m'estimo moltíssim, passo de ser la dolenta, la bruixa. Així que està decidit: ara em toca a mi. Disfrutar de mi en soledat.

Moments musicals

Perquè hi ha vegades que estem lluny del nostre món. Perquè hi ha dies que no hi som.

Prou

Prou. Haig de començar a posar fil a l'agulla per acabar de brodar aquest final tant esperat per tothom. No és fàcil encara que des de fora les coses es vegin tan clares. Però tampoc se m'està fent del tot complicat... suposo que ajuda el fet que últimament passo de sentir-me malament, de sentir-me negativa. Tot és positiu. Absolutament tot! Sempre es pot buscar el costat bo de tot. I això és el que hauríem de fer sempre... Crec que cada cosa que passa és per alguna raó, per aprendre quelcom que t'estaves perdent. És una realitat. Fixeu-vos-hi. Només s'ha de fer un canvi de xip. Per molt malament que vagi tot, sempre es pot estar agraït per mils de cosetes.

La vida és molt puta, sí, però igual de tendre.

Senyals

És com si d'alguna manera em veiés envoltada de senyals. Senyals que m'han de fer despertar del mal que m'està causant tot plegat. Senyals que m'han de fer obrir els ulls i deixar de sentir-me perduda... Sóc jo la que hauria de decidir on vull ser i amb qui. Sóc jo la que hauria de fer la meva vida. A voltes deixo que l'altre Yuna es faci càrrec de tot, com si fos dues persones completament diferents en un sol cos. L'altre Yuna és la que em guia, la que em fa patir.

El meu jo veritable ha de sortir a la llum, i ha de sortir ja.

Cansada

I si és millor així?

Se m'escapa de les mans

Són inútils les coses que jo hi puc fer. Inútils per vàries raons... Bàsicament per una... Que no hi puc fer res. Simplement quedar-me al marge de tot plegat. Simplement. Em costa observar i viure que res és com abans. I em fa ràbia haver d'entrar aquí i només voler escriure frases i frases sobre tu. Si fossin escrits plens d'alegria, encara, però com esteu veient últimament, no és res de tot això.

Suposo que, d'alguna manera, pensava que podríem tornar al punt on ho vam deixar tot. Però em vaig oblidar de certs detalls, clar. No som els mateixos encara que m'ho repeteixi una vegada i una altre. Aquests mesos que ens han separat, ens han canviat amb les noves experiències de les que hem gaudit... Suposo que d'alguna manera, he crescut. I creixent, he comprovat que m'havia equivocat. No ho sé. Encara que sembli que ens hagi tocat la loteria per segona vegada... Tot es torna massa complicat dins del meu cap. Hi creieu en les relacions que tornen un cop ja ho havien deixat? No faig més que dubtar. Ni tu ets igual que abans, ni jo tampoc. Potser hauria de tornar a tenir en ment el principi del tot.

I fins aquí, lectors, la meva ment. Gràcies. El problema de tot això és que normalment qui parla és el meu cor. Cagun dena...

Odiar

És una sensació estranya la de tenir-te. Potser perquè realment no et tinc. Potser perquè mai t'he tingut. M'odio...

Tu, tu, tu, tu...

No puc parar de pensar en si estic fent quelcom malament... En si realment tot plegat va a algun lloc. No tinc dubtes referents a mi. Tinc dubtes de tu. Realment ho vols? Si? A vegades m'agradaria entrar en el teu caparró i navegar d'entre les teves neurones, amunt i avall, recorrent cada pensament, cada paraula esborrada, cada reflexió guardada o cada record únic i especial. M'hi trobaria?

El problema no és si hi sóc, el problema és si hi ha més noies que et volten. Estic gelosa? Suposo que d'alguna manera sempre ho he estat, i encara que no tingui proves, el teu passat em fa mal. I tot per culpa meva, ves. Hauria de treballar aquest sentiment malgirbat que se'm menja de tant en tant per dins, hauria de poder-ho controlar més... Perquè tots tenim un passat. I més d'un cop, aquest passat se'ns barreja amb el nostre present. I no té perquè ser dolent... però ho visc així, així de malament...

Algun dia, suposo que tornaré. Quan tingui internet, clar...

u_u

Sense entendre res. Ni on sóc ni què faig, ni on vaig ni d'on vinc. Perduda. Com abans. Com sempre.

Encara sense internet. Això és un show...