Avui tinc dia de xemeneia, de ganes d'escalfor, de sopes calentones, de sofà i mantetes, de tele i de llit. Tinc dia de records, de mirar fotos teves, de tristor als meus llavis, de ganes i ganes d'abraçar-te... m'agradaria poder tornar a sentir la teva calidesa quan em miraves als ulls, notar les teves mans acaronant-me les galtes...
Sempre he cregut que la mort de les persones que més estimem són punts claus en les etapes de la nostra vida. Una part de tu, que havies fet que formés part d'aquella persona, s'esfuma. Desapareix com el fum d'hivern entre l'aire fred dels carrers. Et quedes buit, pensant que mai més podràs tornar a mirar als ulls a la teva mare i dir-li tot allò que mai vas saber dir o no vas poder, simplement. Et quedes buit pensant en que ja no podràs abraçar mai més aquell cos... que l’únic que et queda en són els records. Records que a mesura que van passant els anys, acaben agafant formes i colors estranys. Hi afegeixes notes que abans no hi eren, o barreges els diferents matisos. El com et feia aquell petó de “bona nit” o com somreia. La seva peculiaritat forma de moure’s, que ara has adoptat tu mateix. I les persones que l’envoltaven et diuen: “Ui, cada dia t’hi assembles més”.
I tu et mires al mirall, i desitges veure-la a ella, no a tu.
10 coses perdudes:
Carinyo meu... m'has deixat sense paraules. Jo ara t'arroparia ben fort entre els meus braços i et donaria inútilment l'escalf que desitges.
Jo sempre he pensat que quan es mor alguna persona molt important en la nostra vida una part d'ella es queda amb nosaltres, dins el nostre cor i ànima, acompanyant-nos. És més gratificant que no pas pensar en què una part teva desapareix. Mai més podràs tornar a sentir l'escalfor del seu cos però si mires ben endins teu encara hi ha un petit bocí del seu carinyo, el que tu transmets cada dia a les persones que estimes.
Jo també penso sovint en ella... però mai en parlem tu i jo, suposo que costa...
Les paraules sobren en un post així... només deixa'm dir-te que t'estimo moltíssim carinyo!!!!
una abraçada especial per tu!
Una abraçada molt forta per cert al meu bloc tens un premi.
Sempre hi ha gent q la portarem i no podem evitar les semblançes amb ells, malgrat això, els kleenex queden bé de decoració oi?
La tardor porta records que fan mal, però no ens hem de deixar vèncer per la tristor, perquè tot passa, i es queden les coses bones. Recorda-les amb enyorança, però també amb un somriure. Una abraçada molt forta.
Yuna, sempre hi haurà un buit que no aconseguiràs omplir mai, perquè ella és irreemplaçable, però pensa que cada vivència ens marca i acaba formant part del que som, per tant sempre tindràs el que ella et va deixar, el que et va ensenyar, el que et va marcar, sempre més formarà part de tu. Ella sempre viurà amb tu i te n'adonaràs quan la recordis.
Una abraçada i un petonàs enormes!!!!
Petitona,
els records de la gent que ja no tenim al costat es van girant cap a la gama dels grisos, es tornen foscos, negres, apagats ... sembla com si s'haguessin d'esvair en qualsevol moment. Però és en aquest punt quan passa alguna cosa i et venen nous records: frases, mirades, bronques, moments, palpitacions, carícies ... que tornen a fer que siguin vius de nou i amb molta més força, malgrat la buidor que et provoca saber que mai més podràs compartir amb ells. I aleshores ve quan les llàgrimes es transformen en somriures, petita Yuna.
Un 3 de juliol de ja fa uns quants anys, una infermera d'un hospital em va comentar que, malgrat no hi fossin, els éssers estimats estaran sempre allà, posant-te la mà a l'espatlla quan ho necessitis, donant-te l'empenteta quan quelcom et fa por, somrient per tu quan les coses et vagin bé i acaronant-te els cabells quan estiguis preocupat ...
Res no faran que tornin, res els pot substituir, només saber que tens molta més gent que t'estima i que estarà sí o sí sempre al teu costat!!!
Un mega-petó, Yuna
Res pot semblarse a l'amor de mare i filla.
Crec que sempre estant amb nosaltres, jo al menys o sento aixi.
un beset.
Poques paraules em venen a les mans... Llàgrimes de sentiments compartits, de records tristos, de l'amargor de les pèrdues i la felicitat del que hem viscut i del que puc viure perquè ell ho vegi a través meu. Ella descobreix de nou el món amb la teva mirada, segur.
Petonets i abraçades per tots... merci pels vostres comentaris :_)
ara sóc aqui, veus?
cada cop que et diguin UI, cada cop t'hi assembles més! tú vas i contestes :A que si, i que guapa eh! amb un gran somriure a la cara i soroll de campanetes de festa al teu voltant.
Estic d'acord amb tú i m'agrada la semblança que estableixes amb el fum d'hivern entre l'aire fred dels carrers.
No t'ha pasat mai que, ni que sigui poder estiu, pases per un lloc i una olor et recorda a...un fum d'hivern entre aire fred...
Cap part de tú mateixa crec que hagui marxat amb ella, ans al contrari. Ella, amb la seva marxa, reforça encara més la teva personalitat, el teu caràcter, la teva forma de ser. Ella és amb tú, d'això no et càpiga cap dubte, sempre cuidarà de tú, segur que si pares atenció, algún cop la sentiràs...
Ho dic de cor, és com ho sento, com visc la pérdua dels meus éssers estimats, a voltes els hi parlo en silenci, els hi pregunto i demano consell, tonta? poder si, però és el que et deia el el post que has penjat avui, a mi em serveix, busca dons tú la teva manera de sentirla aprop.
Explica'm el que volguis, com volguis, tinc el mail al blog, i tinc móvil i darrera la pantalla hi ha una persona, abonyagada per la vida, però una bona persona, d'acord?
Sense pors!
Publica un comentari