I qui diu que segundas partes nunca fueron mejores? Avui us escric des del meu terrorífic segon refredat de l'any. Dec estar baixa de defenses. O deu haver estat aquest cap de setmana massa esgotador que m'ha fet perdre consciència del meu cos... de la meva ment...
El casament del meu pare m'ha deixat quelcom tocada encara que ho vulgui amagar. La sensació és estranya i tinc moments de tot. Ara mateix, quan hi penso, quan els visualitzo a l'església, amb els anells, amb aquell petó... que em fa ràbia tot plegat. Per molt que desitgi la seva felicitat, no és fàcil. I avui, la que no sóc feliç sóc jo.
M'he llevat molt tapada i he enviat un únic sms per dir que no m'esperessin a classe. No em penso moure de casa, no tinc ganes de sortir, no tinc ganes de veure a ningú (encara que necessiti una abraçada gegant), no tinc ganes de res... i el pitjor és que tot s'ha acumulat i ploro per massa coses... I demà. Demà farà sis anys. Sis terribles anys que no hi ets, mama. I és que tot està massa junt com per separar-ho... no trobo la manera de fer un tall i escapar-me d'aquesta realitat... d'aquesta realitat que m'està fent mal.
Decididament avui no és el meu dia.
El casament del meu pare m'ha deixat quelcom tocada encara que ho vulgui amagar. La sensació és estranya i tinc moments de tot. Ara mateix, quan hi penso, quan els visualitzo a l'església, amb els anells, amb aquell petó... que em fa ràbia tot plegat. Per molt que desitgi la seva felicitat, no és fàcil. I avui, la que no sóc feliç sóc jo.
M'he llevat molt tapada i he enviat un únic sms per dir que no m'esperessin a classe. No em penso moure de casa, no tinc ganes de sortir, no tinc ganes de veure a ningú (encara que necessiti una abraçada gegant), no tinc ganes de res... i el pitjor és que tot s'ha acumulat i ploro per massa coses... I demà. Demà farà sis anys. Sis terribles anys que no hi ets, mama. I és que tot està massa junt com per separar-ho... no trobo la manera de fer un tall i escapar-me d'aquesta realitat... d'aquesta realitat que m'està fent mal.
Decididament avui no és el meu dia.
10 coses perdudes:
petita, ara entenc aquests refredats.
El cos es savi, ho sabies oi?
Aprofita'l i deixa còrrer tots els estels que volguin sortir d'aquests ullets, els referedats ja ho tenen aquestes coses, si?
Et costarà, no vull negar-ho, no et serà fàcil però ella sempre serà al teu costat. Diguem cursi? pos vale!
Jo cada vespre miro al cel, sigui ras o núvol i pico l'ull dos cops, un pel meu germà Josep Ramón i un per la meva cunyada Norma.No els hi fallo cap dia, a mi m'ajuda, a tú et pot servir un altre cosa.
Parlar d'això és bo i aqui estic, i sempre he cregut que com un cara a cara no hi ha res, estic oberta a tot i ara tinc tooooot el temps del món, malgrat a voltes façi por pendre consciencia de la realitat...
No escapis d'aquesta realitat ni de cap altre, fes-li front!
Avui el petó de bona nit te'l dono jo, val? i et tapo l'esqueneta que la tenies destapada, nanit.
És comprensible que no et sentis bé, aquests moments són durs en la vida d'una persona. Per una vegada faràs un doble ús dels kleenex...
Entén però que el teu pare també ha de ser feliç. per tu és difícil, i no ho entendràs, però has de pensar en ell, i sobretot, pensar que a ell no el perds.
Una abraçada molt forta, i cuida't aquest refredat.
Estimada yuna... aquests són dies on la moral està baixa, on ens toquen el cor i no podem deixar de pensar en el mal que ens pot fer la felicitat dels nosters. Mai podrem substituïr a qui estimem, la gent fa la seva vida, però tu demostres tenir les coses molt clares, deixa't estimar, molts estem amb tu, una forta abraçada i fins demà no surtis de classe, però demà amb el cap ben alt!
Yuna, suposo que les paraules sobren en moments com aquests, però que sàpigues que sóc aquí, amb una bosseta plena de xuxeries i moltes i moltes abreçades, això només ho pots passar tu...però no cal que sigui sola, un petonet ben gran guapa!!!
Ah refredat , disgut emocional , jo quant la meva mare va comnçar un altre relació també ho vaig passar malament. El meu pare va morir.
Deixeu el pensament que voli... i el pensament no pot volar.
Tenir pensaments és bo. Ja siguin d'amor o de ràbia. Tots els tenim. No ens hem de sentir males persones. Som humans. Les èpoques dures, o simplement els dies durs, ens debiliten el pensament. Ets molt maca, pel que vaig llegint. Estic segura que totes les teves reflexions t'ajuden a gestionar el teu pensament com cal. I si toca plorar, plorem.
Molts d'ànims! Sé que no és fàcil, però el costipat passarà i també arribarà el dia en què entendràs el teu pare.
Una besada
Buf... és difícil donar-te un consell perquè la teva situació és molt dolorosa... :( Ja que pots, si jo fos tu aprofitaria per dormir tot el què pogués, ja que al menys és quan no dono voltes a les coses.
Ànims bonica!!!
Gràcies a tots per fer-me costat... suposo que m'aniré acostumant a tot plegat, a la nova vida. Els cleenex segueixen fent-me costat, però! :) petonets per tots!!
Ep...ànims i moltes abraçades d' aquelles que ens agraden tant i tant. Guapaaaaaaaaaaa
Publica un comentari