Aixecava la vista al cel, intentant trobar aquell algú que l'observava. L'inquietava pensar que per molt que busqués no el trobaria. Feia bombolles de fred en l'aire i veia com l'aire congelant no anava mai recte. Sempre es decantava cap a la dreta.
- Què mires? - i al cap d'una estona, vacil·lant contínuament, va respondre:
- ...res... - Com si allò hagués d'haver passat. Com si aquell moment s'hagués fet etern i al respirar notés que el temps se li havia escapat de les mans. La nit era bonica, tot i que les estrelles no l'acompanyaven. S'havien esfumat, potser de festa, amb el sol. Almenys ella ho volia creure així. I seguia somiant. Capgirant cada paraula, cada gest, cada instant. Intentant, només, trobar aquell algú... Esperant-la.
- Què mires? - i al cap d'una estona, vacil·lant contínuament, va respondre:
- ...res... - Com si allò hagués d'haver passat. Com si aquell moment s'hagués fet etern i al respirar notés que el temps se li havia escapat de les mans. La nit era bonica, tot i que les estrelles no l'acompanyaven. S'havien esfumat, potser de festa, amb el sol. Almenys ella ho volia creure així. I seguia somiant. Capgirant cada paraula, cada gest, cada instant. Intentant, només, trobar aquell algú... Esperant-la.
7 coses perdudes:
Hay aquest algu que costa de vegades..
Torna a casa, tapat, deixa els estels, demà hi tornaran a ser...
Malgrat les estrelles inexistents, la nit sempre és bonica, petita Yuna!
Un petó ... i espero que trobis aquest algú, eh? ;)
Aix les estrelles... mira que anar de festa amb el sol!!! :)
les nits sense estrelles no són el mateix... però de vegades les boires també tenen dret a aparèixer...
besets preciosa!
saps que té de bó? el que diu el cesc, que els estels sempre són allà fora, allà dalt, sempre, plogui, nevi o sigui núvol! sempre, bonica.
Aquest algú sempre està a punt per aparèixer. O fins i tot ja ha aparegut. El que ens costa més és distingir-lo entre totes les persones que es creuen al nostre dia a dia... petonets*
Publica un comentari