Words

Com a l'home de gel, se m'ha quedat l'ànima glaçada. Els teus ulls no em transmeten res. Absolutament res. I al caminar, cada vegada més ràpid, noto el terra mullat. Fred. Tinc fred al mirar-te. Vaig començar a estimar-te en silenci darrera de cada paraula, darrera de cada mirada, darrera de cada plor. Però avui me n'adono que de res ha servit enganyar-me tants anys. Tot queda escrit en un llibre que no es tornarà a obrir. Tot queda esborrat pel pas del temps.

...torreu força castanyes, mengeu moniatos fins a rebentar. Un somriure dolç...

...

Apareixes i desapareixes. Com una llum intermitent. I ara entenc tot el que m'ha passat... Ara, mentre et veig aparèixer i desaparèixer, em començo a entendre. Diuen que, a vegades, has de tocar fons per tornar a somriure, oi?

The king Singers

Fa uns anys em vas arribar amb un cd. El grup es deia The King Singers. Però no ha estat fins avui que els he buscat pel youtube... doncs si ja m'agradaven, ara encara m'agraden més. Aquests si que són uns cracks! Fan autèntiques virgueries amb la veu...

Del coll estic més o menys igual, però com m'han dit per ací dalt, aquests problemilles tendeixen a tardar en curar-se. En fi, no hi puc fer més. Suposo que ara, al mirar enrere, veig la infinitat de coses que m'han fet trasbalsar aquesta setmana passada... així que em miro i m'ho prendré bé, perquè estic bé, dins d'una normalitat. Perquè a la vida et succeeixen coses que et fan trontollar, sí, però tot passa per alguna cosa.

Accident

I és que la por s'apodera del teu cos quan t'adones que no pots controlar la situació. Prems el pedal del fre tan ràpid com pots, sense pensar massa, intentant que el cotxe no xoqui contra la mitjana de la carretera, i veus que ha estat pitjor el remei que la malaltia... Plou massa i les rodes patinen. El cotxe comença a donar voltes sobre sí mateix, una, dues, tres, sis voltes, i durant uns minuts sents que tot s'ha acabat. De cop i volta la porta s'endú un cop fort contra l'altre costat de la c-17 i pares en sec de cara als altres vehicles. Veus com tots van parant, poc a poc, posant els quatre intermitents. I respires. Respires profundament com si et faltés l'aire. Et toques. No t'ha passat res. Comproves que el motor s'encén i poses el cotxe en marxa. Dónes la volta i t'endinses pels camins de l'autovía fins a Vic com si res hagués passat. Aparques just davant la universitat i al baixar és quan el món s'ensorra i plores pel que acabes de viure.

Resultat: collarin, myolastan, anti inflamatoris i una experiència que no vols tornar a repetir.

Entre cleenex (2a part)

I qui diu que segundas partes nunca fueron mejores? Avui us escric des del meu terrorífic segon refredat de l'any. Dec estar baixa de defenses. O deu haver estat aquest cap de setmana massa esgotador que m'ha fet perdre consciència del meu cos... de la meva ment...

El casament del meu pare m'ha deixat quelcom tocada encara que ho vulgui amagar. La sensació és estranya i tinc moments de tot. Ara mateix, quan hi penso, quan els visualitzo a l'església, amb els anells, amb aquell petó... que em fa ràbia tot plegat. Per molt que desitgi la seva felicitat, no és fàcil. I avui, la que no sóc feliç sóc jo.

M'he llevat molt tapada i he enviat un únic sms per dir que no m'esperessin a classe. No em penso moure de casa, no tinc ganes de sortir, no tinc ganes de veure a ningú (encara que necessiti una abraçada gegant), no tinc ganes de res... i el pitjor és que tot s'ha acumulat i ploro per massa coses... I demà. Demà farà sis anys. Sis terribles anys que no hi ets, mama. I és que tot està massa junt com per separar-ho... no trobo la manera de fer un tall i escapar-me d'aquesta realitat... d'aquesta realitat que m'està fent mal.



Decididament avui no és el meu dia.

Un dels molts mons

I ella somiava amb un món màgic, amb un món ple de peluixos, on els talls provocats per les ferides, simplement es cosien amb una mica de fil i agulla. Un món on podies triar els colors de la teva vida, un món que tenia solucions per a totes les coses, un món ple de tendresa, ple de somriures, un món on no es pogués fer mal, un món sense temps...

Però la realitat la fa despertar i es troba amb ferides que queden marcades, amb imposicions, amb problemes sense resoldre, amb odi, amb temor, amb temps... Amb un món que fa mal. I és que de sobte obres els ulls, i te n'adones que has estat vivint enganyada durant masses anys.

Contradiccions

Contradicció.
1 1 f. [LC] [FS] Acció de contradir o de contradir-se. No admeto contradiccions.
1 2 f. [LC] [FS] Paraules o fets que inclouen contradicció. Les contradiccions de l’acusat.
1 3 f. [LC] [FS] Oposició formal amb algú o alguna cosa. Es troba en contradicció amb tothom.
2 1 f. [FS] [FL] Oposició absoluta entre dos termes.
2 2 f. [FS] Relació existent entre dues proposicions contradictòries.

Contradir.
Dir el contrari d'allò que diu (algú).
Algú, perquè? I si estàs amb contradiccions internes...?

Saragossa

Pots dir que estic boja però si la vida no estigués plena de bogeries, no seria vida.

I aquesta nit...a la festaMAXIMAfm! Estic que no m'ho crec, que no m'ho crec... i és que els plans, com menys els planifiques, millor surten!

La pastanaga

- Mira, mira... aquell conill vol atrapar la pastanaga.
- Un conill? - li preguntava a la meva Leia.
- Si, un conill... aquells dos tirabuixons són les orelletes i el cos és aquell altre núvol més gros que hi ha al costat. No ho veus? Fins i tot, hi té un gran ull allà al centre.
- I la pastanaga?
- La pastanaga està al costat... una mica més lluny del conill. Per això t'he dit que l'està atrapant.
- Doncs no, no ho veig. Jo l'únic que veig son núvols, blancs, i una negror que s'acosta per allà darrera... Potser hauríem de començar a tirar, no? La veritat és que no em ve gens de gust mullar-me.
- Tu sempre fas igual. No entenc com pots ser tan poc imaginatiu... - la Leia s'havia aixecat fent-me aquella mirada. Ara recollia la tovallola i la bossa on havíem portat els entrepans. Ho feia ràpid. Sense pensar. Es posava el jersei, aquell de ratlles grogues que tant li agradava i es disposava a marxar, encara amb aquella mirada i aquelles paraules de decepció i enuig.
- Per què et poses així, ara?
- Jo no em poso de cap manera. Només responc a les teves paraules. No volies marxar? doncs marxem.
- Leia... et vols mullar? si és així, ens quedem. Tu mateixa.
- No... no ho vull... anem... - Però jo sabia que s'acabaria mullant. Que en acabar de dir aquests quatre mots, s'havia girat amb la bossa a l'esquena i unes llàgrimes amargues li havien començat a lliscar per les seves dolces galtes.

Caminàvem poc a poc, l'un al costat de l'altre, sense mirar-nos gaire i escoltant la pluja que ja havia arribat. Unes gotetes ens queien al damunt fent més gran la ferida. La Leia tenia els ulls perduts en l'herba i jo tenia perduts els meus ulls en la seva cara.
- Perdona... - vaig dir de cop.
- No t'haig de perdonar de res - la seva veu va ser seca i freda.
- Sí... - la vaig fer parar. I ella va aixecar els ulls fent cara de nena petita, d'avergonyida, d'un no voler, d'un cansanci.
- Mira - li vaig dir senyalant el cel.
- El què?
- El conill ja ha atrapat la pastanaga. És més, ara s'ha tingut que refugiar dins d'un forat en aquell arbre d'allà, que és gran i verd com tota aquesta herba. Però quan deixi de ploure, tornarà a corre - la Leia, sorpresa, em dedicava aquell somriure que sempre m'havia fet voler menjar els seus llavis. Encara tenia els ulls humits. I ens vam abraçar. Per què tot s'acabaria arreglant. Per molt malament que anés tot. Perquè tant l'un com l'altre érem dos conillets, que havien trobat la seva pastanaga.

món de mons

Vam dibuixar petits núvols en el nostre sostre i ara s'ha posat a ploure. On vam guardar els colors? On vam desar la goma d'esborrar? Donaria el que fos per redibuixar aquell petit món que un bon dia ens vam inventar, quan la nit ens perseguia, quan la nit ens va atrapar.

nit indesitjada

Aquesta nit és tan indesitjada....

Rumors que a corre-cuita fugen sense saber ni tan sols si són certs o verdaders, petites mentides que esborren grans veritats, gent que s'amaga dins els bells somnis (no volen tornar a la realitat, ni tornar a sentir com un cop més la vida els gira l'esquena), maleïdes fulles que volen sense tenir un rumb fix, carrers desolats i tremolosos per la por, persones soles amb la mirada perduda en l'infinit, homes desitjosos per provar el gust d'aquelles dones, dones que marxen indignades pels homes que bavegen com a gossos, músiques que repetidament sonen sense agradar a ningú, ulls adormits i tancats enmig de grans sorolls i poques melodies, llavis mossegats per dents amb deliri de dolces carns....

I tu.

crazy

Com m'agrada mirar-te als ulls quan no diem res... i sentir que ho estem dient tot. I és que no puc fer altre cosa que somriure... i és que estic boja...



...boja per tu...