Se m'escapa de les mans

Són inútils les coses que jo hi puc fer. Inútils per vàries raons... Bàsicament per una... Que no hi puc fer res. Simplement quedar-me al marge de tot plegat. Simplement. Em costa observar i viure que res és com abans. I em fa ràbia haver d'entrar aquí i només voler escriure frases i frases sobre tu. Si fossin escrits plens d'alegria, encara, però com esteu veient últimament, no és res de tot això.

Suposo que, d'alguna manera, pensava que podríem tornar al punt on ho vam deixar tot. Però em vaig oblidar de certs detalls, clar. No som els mateixos encara que m'ho repeteixi una vegada i una altre. Aquests mesos que ens han separat, ens han canviat amb les noves experiències de les que hem gaudit... Suposo que d'alguna manera, he crescut. I creixent, he comprovat que m'havia equivocat. No ho sé. Encara que sembli que ens hagi tocat la loteria per segona vegada... Tot es torna massa complicat dins del meu cap. Hi creieu en les relacions que tornen un cop ja ho havien deixat? No faig més que dubtar. Ni tu ets igual que abans, ni jo tampoc. Potser hauria de tornar a tenir en ment el principi del tot.

I fins aquí, lectors, la meva ment. Gràcies. El problema de tot això és que normalment qui parla és el meu cor. Cagun dena...