Prou

Prou. Haig de començar a posar fil a l'agulla per acabar de brodar aquest final tant esperat per tothom. No és fàcil encara que des de fora les coses es vegin tan clares. Però tampoc se m'està fent del tot complicat... suposo que ajuda el fet que últimament passo de sentir-me malament, de sentir-me negativa. Tot és positiu. Absolutament tot! Sempre es pot buscar el costat bo de tot. I això és el que hauríem de fer sempre... Crec que cada cosa que passa és per alguna raó, per aprendre quelcom que t'estaves perdent. És una realitat. Fixeu-vos-hi. Només s'ha de fer un canvi de xip. Per molt malament que vagi tot, sempre es pot estar agraït per mils de cosetes.

La vida és molt puta, sí, però igual de tendre.

Senyals

És com si d'alguna manera em veiés envoltada de senyals. Senyals que m'han de fer despertar del mal que m'està causant tot plegat. Senyals que m'han de fer obrir els ulls i deixar de sentir-me perduda... Sóc jo la que hauria de decidir on vull ser i amb qui. Sóc jo la que hauria de fer la meva vida. A voltes deixo que l'altre Yuna es faci càrrec de tot, com si fos dues persones completament diferents en un sol cos. L'altre Yuna és la que em guia, la que em fa patir.

El meu jo veritable ha de sortir a la llum, i ha de sortir ja.

Cansada

I si és millor així?

Se m'escapa de les mans

Són inútils les coses que jo hi puc fer. Inútils per vàries raons... Bàsicament per una... Que no hi puc fer res. Simplement quedar-me al marge de tot plegat. Simplement. Em costa observar i viure que res és com abans. I em fa ràbia haver d'entrar aquí i només voler escriure frases i frases sobre tu. Si fossin escrits plens d'alegria, encara, però com esteu veient últimament, no és res de tot això.

Suposo que, d'alguna manera, pensava que podríem tornar al punt on ho vam deixar tot. Però em vaig oblidar de certs detalls, clar. No som els mateixos encara que m'ho repeteixi una vegada i una altre. Aquests mesos que ens han separat, ens han canviat amb les noves experiències de les que hem gaudit... Suposo que d'alguna manera, he crescut. I creixent, he comprovat que m'havia equivocat. No ho sé. Encara que sembli que ens hagi tocat la loteria per segona vegada... Tot es torna massa complicat dins del meu cap. Hi creieu en les relacions que tornen un cop ja ho havien deixat? No faig més que dubtar. Ni tu ets igual que abans, ni jo tampoc. Potser hauria de tornar a tenir en ment el principi del tot.

I fins aquí, lectors, la meva ment. Gràcies. El problema de tot això és que normalment qui parla és el meu cor. Cagun dena...