Objectes perduts

The end

2009-06-10T15:17:00.001+02:00

Aquesta pel·lícula ja s'ha acabat... i ara, després dels crèdits i aquesta pantalla negra eterna, només em falta dir-vos "fins aviat". Aquest bloc queda tancat, perquè quan una etapa s'acaba, s'ha de tancar d'alguna manera. Sinó, encara em faria més mal tot plegat.

Ha estat increïble compartir les meves paraules amb tots vosaltres... però no us preocupeu per mi, que la Yuna tornarà amb altres paraules, des d'un altre lloc, només heu d'obrir bé els ulls per trobar-me. Gràcies per tot...

Ja no estic perduda :)

¬¬U

2009-04-15T16:03:00.002+02:00

Així que és això? que LLEGEIXES el meu bloc? ...que has estat violant la meva intimitat?? Controlant-me???????? ja ho sabia que eres tu l'asco de pavo, i és que realment el nom t'escau moltíssim. Perquè en aquests moments em fas fàstic. Si, tu, menja merda!!!!!!! Que no saps parlar quan alguna cosa et remou per dins, que no vomites els teus problemes i neguits, tu, la persona que creia que més important era per mi, la persona que m'ha caigut al terra i s'ha trencat en mil bocins. I és que no penso buscar els teus trossos perquè ja n'estic farta de tot plegat. I jo que pensava que eres diferent...

Ho veieu, blocaires? el tu del que sempre parlo estava amagat d'entre els meus convidats i llegia cada cosa que escrivia. Això si que em sembla realment fort... tenia un novio que m'espiava i no ho sabia, carai. Gràcies per aquests dos mesos, eh? Moltíssimes gràcies.

Final

2009-04-14T18:24:00.004+02:00

No saps com t'arribo a odiar. I és que ja ho diuen, que de l'amor a l'odi hi va un pas. Sé que no s'aconsegueix res tenint aquest sentiment (ni cap a un mateix, ni cap a tu ni cap a ningú) però suposo que no hi puc fer res. Després de tot el que hem compartit, no m'esperava que fossis una persona tan egoista, falsa i estúpida. Queda't en el teu món de negativitat, tapant els problemes, menjant merda i fent fotografies de tot allò que voldries ser, que jo refaré la meva vida sense tu. M'has fet molt de mal. Potser és el que volies aconseguir amb aquests dos mesos de tortures? Pagar-me amb la mateixa moneda? Doncs et felicito: no ho podries haver fet millor.

Un mapa?

2009-04-07T23:56:00.003+02:00

No vull parlar de tu. Però és que m'ho poses massa fàcil. No entenc com puc sentir això en aquestes moments. En els quals ja no estem junts (si és que la nostra relació ha significat alguna cosa, almenys aquesta segona i última vegada...). D'un dia a un altre te n'adones que no coneixes a la persona amb la que has compartit tantes nits, tantes xerrades, amor, mirades, caramels i xocolata desfeta. Te n'adones que no saps qui és. I això fa que et qüestionis tantíssimes altres coses... És complicat veure que encara et diu t'estimo quan s'està veient (per tant, liant-se) amb una altre. I no em malinterpreteu. No estic gelosa. El que realment em fa ràbia és que jugui a dues bandes. Em pot estimar molt, igual que jo, però no cal que m'ho digui... ara ja no cal. De fet, m'alegra saber que somriu. Però a mi em podria deixar estar. Punt.

Ara, sincerament, ja ha arribat el moment. El meu moment. Passo de tornar a cagar-la amb els nois, passo de tornar a fer mal a amics que m'estimo moltíssim, passo de ser la dolenta, la bruixa. Així que està decidit: ara em toca a mi. Disfrutar de mi en soledat.

Moments musicals

2009-04-02T18:42:00.002+02:00

Perquè hi ha vegades que estem lluny del nostre món. Perquè hi ha dies que no hi som.

Prou

2009-03-29T22:35:00.002+02:00

Prou. Haig de començar a posar fil a l'agulla per acabar de brodar aquest final tant esperat per tothom. No és fàcil encara que des de fora les coses es vegin tan clares. Però tampoc se m'està fent del tot complicat... suposo que ajuda el fet que últimament passo de sentir-me malament, de sentir-me negativa. Tot és positiu. Absolutament tot! Sempre es pot buscar el costat bo de tot. I això és el que hauríem de fer sempre... Crec que cada cosa que passa és per alguna raó, per aprendre quelcom que t'estaves perdent. És una realitat. Fixeu-vos-hi. Només s'ha de fer un canvi de xip. Per molt malament que vagi tot, sempre es pot estar agraït per mils de cosetes.

La vida és molt puta, sí, però igual de tendre.

Senyals

2009-03-23T13:19:00.002+01:00

És com si d'alguna manera em veiés envoltada de senyals. Senyals que m'han de fer despertar del mal que m'està causant tot plegat. Senyals que m'han de fer obrir els ulls i deixar de sentir-me perduda... Sóc jo la que hauria de decidir on vull ser i amb qui. Sóc jo la que hauria de fer la meva vida. A voltes deixo que l'altre Yuna es faci càrrec de tot, com si fos dues persones completament diferents en un sol cos. L'altre Yuna és la que em guia, la que em fa patir.

El meu jo veritable ha de sortir a la llum, i ha de sortir ja.

Cansada

2009-03-07T21:40:00.002+01:00

I si és millor així?

Se m'escapa de les mans

2009-03-04T18:23:00.003+01:00

Són inútils les coses que jo hi puc fer. Inútils per vàries raons... Bàsicament per una... Que no hi puc fer res. Simplement quedar-me al marge de tot plegat. Simplement. Em costa observar i viure que res és com abans. I em fa ràbia haver d'entrar aquí i només voler escriure frases i frases sobre tu. Si fossin escrits plens d'alegria, encara, però com esteu veient últimament, no és res de tot això.

Suposo que, d'alguna manera, pensava que podríem tornar al punt on ho vam deixar tot. Però em vaig oblidar de certs detalls, clar. No som els mateixos encara que m'ho repeteixi una vegada i una altre. Aquests mesos que ens han separat, ens han canviat amb les noves experiències de les que hem gaudit... Suposo que d'alguna manera, he crescut. I creixent, he comprovat que m'havia equivocat. No ho sé. Encara que sembli que ens hagi tocat la loteria per segona vegada... Tot es torna massa complicat dins del meu cap. Hi creieu en les relacions que tornen un cop ja ho havien deixat? No faig més que dubtar. Ni tu ets igual que abans, ni jo tampoc. Potser hauria de tornar a tenir en ment el principi del tot.

I fins aquí, lectors, la meva ment. Gràcies. El problema de tot això és que normalment qui parla és el meu cor. Cagun dena...

Odiar

2009-02-25T19:29:00.002+01:00

És una sensació estranya la de tenir-te. Potser perquè realment no et tinc. Potser perquè mai t'he tingut. M'odio...

Tu, tu, tu, tu...

2009-02-11T17:37:00.002+01:00

No puc parar de pensar en si estic fent quelcom malament... En si realment tot plegat va a algun lloc. No tinc dubtes referents a mi. Tinc dubtes de tu. Realment ho vols? Si? A vegades m'agradaria entrar en el teu caparró i navegar d'entre les teves neurones, amunt i avall, recorrent cada pensament, cada paraula esborrada, cada reflexió guardada o cada record únic i especial. M'hi trobaria?

El problema no és si hi sóc, el problema és si hi ha més noies que et volten. Estic gelosa? Suposo que d'alguna manera sempre ho he estat, i encara que no tingui proves, el teu passat em fa mal. I tot per culpa meva, ves. Hauria de treballar aquest sentiment malgirbat que se'm menja de tant en tant per dins, hauria de poder-ho controlar més... Perquè tots tenim un passat. I més d'un cop, aquest passat se'ns barreja amb el nostre present. I no té perquè ser dolent... però ho visc així, així de malament...

Algun dia, suposo que tornaré. Quan tingui internet, clar...

u_u

2009-02-02T15:31:00.001+01:00

Sense entendre res. Ni on sóc ni què faig, ni on vaig ni d'on vinc. Perduda. Com abans. Com sempre.

Encara sense internet. Això és un show...

res és vuit, tot és nou...

2009-01-08T12:35:00.004+01:00

Un altre any més que se'ns carrega a l'esquena... Benvingut sigui, tu!

Resulta que la meva amiga Telefòtica ens ha posat línia a casa després de mil trucades amenacedores (realment? no gaire amenaçants, perquè no et fan putu cas, sigui el que sigui), però encara estic sense el meu íntim amic Internet. La gran pua continua. Quan vaig tenir exàmens, va estar bé perquè així no em distreia amb el bloc, el facebook, el fotolog, el flickr, el correu de hotmail o el de gmail, amb el youtube (si, estic una mica enganxada però trobo que ho porto força bé, jeje) però ara ja he acabat, carai! que gairebé, fins i tot, sé totes les notes... homeee!! això no es fa.

Sembla que amb la neu s'acosta un bon any. Per aquí Vic tot està blanc encara avui... diuen que per aquí no van parar de caure els flocs del cel. I és com un sentiment de renaixença, de ganes de viure, de que tot és pur i clar. I evidentment ho visc així i amb un gran somriure... Han passat tantíssimes coses d'ençà d'aquells jocs d'aquell 6 de desembre, que no podria pas explicar-ho tot en un post. Només puc dir que sóc feliç i que m'esperen moltes experiències noves per començar. I en tinc ganes. Moltes! I estic preparada. Preparadíssima!

Torno a somriure pensant que ens tenim. La veritat és que ha estat el regal de Reis més desitjat i esperat. Veieu com els desitjos es compleixen?

Bon any a tots els meus blocaires! Espero poder ser per aquí més sovint d'ara en endavant... i és que una cosa és segura: se us troba a faltar i moooolt, guapes i guapos!

Telefòtica

2008-12-17T12:01:00.003+01:00

Sí, sí. No tinc internet. Estic desconectada de tota la xarxa que em rodejava cada tarda o en algun moment de la nit. La veritat és que en aquests moments ja m'ha anat bé, perquè estic amb exàmens i és un problema ser una mica adicta a aquestes coses internàutes...

Per culpa de qui? Sí. Sempre hi ha un culpable. I sinó, es busca. Però en aquest cas, el culpable és real i té un bonic nom que es diu Telefònica... perdó, Telefòtica. Perquè te le foten i callen. Puc preguntar quina mena d'incompetents hi treballen? puc preguntar perquè haig d'estar dues setmanes incomunicada per culpa d'ells?? ...que després haurem de pagar 30 euros per donar-nos d'alta altre vegada?? vinga, vaaa! Quan ho vaig saber vaig estar a punt de trucar-los per insultar-los, simplement, perquè em venia de gust, però clar... no tinc línia!!!!!!!!!

Visc enmig d'apunts i treballs. Això és una fieshta. On està el confetti? eh? Sort que divendres s'acaba tot i seré lliure.

Juga que jugaràs

2008-12-06T03:40:00.004+01:00

Intento anar en compte, a poc a poc, sense córrer... De fet, és la proposta que et vaig fer. Recomençar amb una calma establerta, però amb una exclusivitat, també, evidentment. I sembla que de moment està funcionant prou. Ens tenim a estones. I ens enyorem quan no ens tenim. Però no té perquè ser dolent. Ens descobrim a cada nou pas, perquè sembla com si ens haguéssim de tornar a conèixer de nou. No, tampoc no hem canviat tant, però els petits passos que hem anat caminant separats, ens han fet més desconeguts...

Tornem a jugar, descobrint-nos mica en mica, sota els llençols, davant una pel·lícula, sota la taula o a la lluna de Barcelona. Però sempre amb tendresa, amb un somriure, amb aquella calidesa que desprèn la teva mirada. Amb aquella carona que et surt quan em mires. Especial. Ho ets.

Calla, yuna

2008-12-01T22:36:00.003+01:00

He reescrit el principi d'aquest post unes quatre vegades. I no sé per on començar. Potser és que no necessito explicar res en concret, o que vull explicar massa coses i no sé com. La qüestió és que avui, aquesta nit, les paraules no volen sortir de dins meu. Així que hauré de callar.

Ex-plo-siu

2008-11-26T12:54:00.002+01:00

I avui no em recordo del meu nom. S'ha quedat en quatre lletres insignificants, completament fora de lloc. I és que els teus ulls m'han retornat certes mirades que ja havia oblidat i he tornat a somriure tontament... Encara que sigui a través d'una fotografia, puc sentir com rius, puc notar la teva veu. Quatre dies.

olor a sal

2008-11-21T00:54:00.002+01:00

He baixat del cotxe fa uns moments i he notat l'aire fred que em recorria tot el cos. Però l'aire m'ha portat olor a sal. A sal de mar. I és que potser s'ha perdut algun vaixell. Potser algun mariner em ve a buscar. O potser, simplement, el meu nas ha olorat sal i ha cregut que era de mar.

tempo

2008-11-19T21:43:00.005+01:00

No estava preparada per la teva reacció. Suposo que mai estem preparats per cap situació en concret. Per molt que abans et facis les teves pel·lícules i imaginis que anirà així, aixà o d'aquesta altre manera... Si no et trobes en situació, no pots conèixer la reacció, per moltes nits de preparació. Rodolí!

Temps. Necessites temps. No era jo la que necessitava temps? Doncs resulta que m'he trobat enfonsada en una cadira d'un Cafè, encara més perduda que abans, sentint que el tren ja se n'havia anat, que arribava tard i que em quedava sola. No podia ni mirar-te a la cara perquè em desfeia. I les llàgrimes han aparegut una vegada i una altre, perquè tot s'ha trencat en mil bocins. Tot s'ha transformat. I en aquests moments és quan m'he adonat realment de qui havia deixat marxar del meu costat. Per idiota. Per ànsies de llibertat. Per por al compromís. Pels fantasmes del passat. Temps.

Canviant de tema, em sembla que:
1- o tinc lagunas mentales, i per tant no recordo que tiro les coses pel meu cotxe (cd's, cables, paperots varis, etc).
2- o m'han intentat robar quelcom de valor del cotxe per segona vegada aquest mes. Em pregunto què voldran del meu pobret cotxe, si es cau a trossos!

Estan bojos aquests romans... Estan bojos aquests humans!!

parlar sense dir res

2008-11-17T20:25:00.007+01:00

Quan algú no parla, ja diu moltes coses.

odi intern

2008-11-14T01:06:00.000+01:00

Vaig odiant-me per dins, poc a poc, sense fer soroll i amb bona lletra. Em faig meu el seu somriure, em faig meva la seva mirada. Intento destruir quelcom que no es pot, intento desxifrar l'enigma que se'm va menjar, intento tenir pensaments positius, intento no fer mal. Però no puc deixar de pensar en el 'perquè' de les meves accions, la importància veritable que té la filosofia que estic seguint. No paro de preguntar-me 'com'. I tot va girant sobre sí mateix i retorna al punt inicial, una vegada i una altre. Marejada, em sento. Això mateix. De no saber cap a on avançar, cap a on tirar, el que vull, el que vols.

Distàncies

2008-11-13T14:59:00.002+01:00

Ho veus? Com més dies passen, més lluny et noto de mi. La distància entre nosaltres, sense que ho fem conscientment, es va fent cada vegada més gran. Avui ho he vist molt clar. Vam començar la nostra relació potser al revés de la gent. De cop, ja érem íntims. I ara, ens anem tornant uns desconeguts. Potser havia de ser així. Potser ens vam trobar en un moment on els dos ens necessitàvem. Potser ara ja no cal.

La fuga

2008-11-12T00:23:00.007+01:00

Ya ves, cojo mi mala cara y me voy de aquí
no sé, las veces que me reinventé...

Res és com un creia que era. Tot canvia constantment, a cada instant que passa. El que abans era negre, ara ja s'ha convertit en blanc. El que abans era que sí, ara ja és un no rotund. Estem en un món canviant. Un món que es va reinventant dia rere dia. I nosaltres no som menys, i canviem amb ell...

...aire

2008-11-05T19:20:00.002+01:00

Aixecava la vista al cel, intentant trobar aquell algú que l'observava. L'inquietava pensar que per molt que busqués no el trobaria. Feia bombolles de fred en l'aire i veia com l'aire congelant no anava mai recte. Sempre es decantava cap a la dreta.
- Què mires? - i al cap d'una estona, vacil·lant contínuament, va respondre:
- ...res... - Com si allò hagués d'haver passat. Com si aquell moment s'hagués fet etern i al respirar notés que el temps se li havia escapat de les mans. La nit era bonica, tot i que les estrelles no l'acompanyaven. S'havien esfumat, potser de festa, amb el sol. Almenys ella ho volia creure així. I seguia somiant. Capgirant cada paraula, cada gest, cada instant. Intentant, només, trobar aquell algú... Esperant-la.

Interessos

2008-11-04T14:32:00.002+01:00

Sempre m'han dit que les coses en calent, millor no dir-les. Millor reflexionar-hi al cap d'una estona, quan ja han passat unes hores, un dia; i parlar-ne després amb la persona implicada. I això he fet. Callar. Perquè potser hagués dit massa coses que en el fons no sentia... Perquè em sento com si, d'alguna manera, m'haguessin traït. I quan aquest sentiment te'l provoca una persona en la qual confiaves i t'estimes, et fa replantejar certs aspectes de la vostra relació. Potser n'estic fent un gra massa. Potser sí. Però aleshores, per què m'ho he pres tan malament?

Suposo que ha estat un cúmul de diferents elements, però és que em fa ràbia pensar que la gent només es mou seguint un interès egoista.

Words

2008-10-31T19:20:00.006+01:00

Com a l'home de gel, se m'ha quedat l'ànima glaçada. Els teus ulls no em transmeten res. Absolutament res. I al caminar, cada vegada més ràpid, noto el terra mullat. Fred. Tinc fred al mirar-te. Vaig començar a estimar-te en silenci darrera de cada paraula, darrera de cada mirada, darrera de cada plor. Però avui me n'adono que de res ha servit enganyar-me tants anys. Tot queda escrit en un llibre que no es tornarà a obrir. Tot queda esborrat pel pas del temps.

...torreu força castanyes, mengeu moniatos fins a rebentar. Un somriure dolç...

...

2008-10-30T20:37:00.002+01:00

Apareixes i desapareixes. Com una llum intermitent. I ara entenc tot el que m'ha passat... Ara, mentre et veig aparèixer i desaparèixer, em començo a entendre. Diuen que, a vegades, has de tocar fons per tornar a somriure, oi?

The king Singers

2008-10-28T14:19:00.003+01:00

Fa uns anys em vas arribar amb un cd. El grup es deia The King Singers. Però no ha estat fins avui que els he buscat pel youtube... doncs si ja m'agradaven, ara encara m'agraden més. Aquests si que són uns cracks! Fan autèntiques virgueries amb la veu...

Del coll estic més o menys igual, però com m'han dit per ací dalt, aquests problemilles tendeixen a tardar en curar-se. En fi, no hi puc fer més. Suposo que ara, al mirar enrere, veig la infinitat de coses que m'han fet trasbalsar aquesta setmana passada... així que em miro i m'ho prendré bé, perquè estic bé, dins d'una normalitat. Perquè a la vida et succeeixen coses que et fan trontollar, sí, però tot passa per alguna cosa.

Accident

2008-10-24T11:21:00.003+02:00

I és que la por s'apodera del teu cos quan t'adones que no pots controlar la situació. Prems el pedal del fre tan ràpid com pots, sense pensar massa, intentant que el cotxe no xoqui contra la mitjana de la carretera, i veus que ha estat pitjor el remei que la malaltia... Plou massa i les rodes patinen. El cotxe comença a donar voltes sobre sí mateix, una, dues, tres, sis voltes, i durant uns minuts sents que tot s'ha acabat. De cop i volta la porta s'endú un cop fort contra l'altre costat de la c-17 i pares en sec de cara als altres vehicles. Veus com tots van parant, poc a poc, posant els quatre intermitents. I respires. Respires profundament com si et faltés l'aire. Et toques. No t'ha passat res. Comproves que el motor s'encén i poses el cotxe en marxa. Dónes la volta i t'endinses pels camins de l'autovía fins a Vic com si res hagués passat. Aparques just davant la universitat i al baixar és quan el món s'ensorra i plores pel que acabes de viure.

Resultat: collarin, myolastan, anti inflamatoris i una experiència que no vols tornar a repetir.

Entre cleenex (2a part)

2008-10-20T16:02:00.003+02:00

I qui diu que segundas partes nunca fueron mejores? Avui us escric des del meu terrorífic segon refredat de l'any. Dec estar baixa de defenses. O deu haver estat aquest cap de setmana massa esgotador que m'ha fet perdre consciència del meu cos... de la meva ment...

El casament del meu pare m'ha deixat quelcom tocada encara que ho vulgui amagar. La sensació és estranya i tinc moments de tot. Ara mateix, quan hi penso, quan els visualitzo a l'església, amb els anells, amb aquell petó... que em fa ràbia tot plegat. Per molt que desitgi la seva felicitat, no és fàcil. I avui, la que no sóc feliç sóc jo.

M'he llevat molt tapada i he enviat un únic sms per dir que no m'esperessin a classe. No em penso moure de casa, no tinc ganes de sortir, no tinc ganes de veure a ningú (encara que necessiti una abraçada gegant), no tinc ganes de res... i el pitjor és que tot s'ha acumulat i ploro per massa coses... I demà. Demà farà sis anys. Sis terribles anys que no hi ets, mama. I és que tot està massa junt com per separar-ho... no trobo la manera de fer un tall i escapar-me d'aquesta realitat... d'aquesta realitat que m'està fent mal.

Decididament avui no és el meu dia.

Un dels molts mons

2008-10-18T02:14:00.005+02:00

I ella somiava amb un món màgic, amb un món ple de peluixos, on els talls provocats per les ferides, simplement es cosien amb una mica de fil i agulla. Un món on podies triar els colors de la teva vida, un món que tenia solucions per a totes les coses, un món ple de tendresa, ple de somriures, un món on no es pogués fer mal, un món sense temps...

Però la realitat la fa despertar i es troba amb ferides que queden marcades, amb imposicions, amb problemes sense resoldre, amb odi, amb temor, amb temps... Amb un món que fa mal. I és que de sobte obres els ulls, i te n'adones que has estat vivint enganyada durant masses anys.

Contradiccions

2008-10-14T15:00:00.004+02:00

Contradicció.
1 1 f. [LC] [FS] Acció de contradir o de contradir-se. No admeto contradiccions.
1 2 f. [LC] [FS] Paraules o fets que inclouen contradicció. Les contradiccions de l’acusat.
1 3 f. [LC] [FS] Oposició formal amb algú o alguna cosa. Es troba en contradicció amb tothom.
2 1 f. [FS] [FL] Oposició absoluta entre dos termes.
2 2 f. [FS] Relació existent entre dues proposicions contradictòries.

Contradir.
Dir el contrari d'allò que diu (algú).
Algú, perquè? I si estàs amb contradiccions internes...?

Saragossa

2008-10-11T11:07:00.004+02:00

Pots dir que estic boja però si la vida no estigués plena de bogeries, no seria vida.

I aquesta nit...a la festaMAXIMAfm! Estic que no m'ho crec, que no m'ho crec... i és que els plans, com menys els planifiques, millor surten!

La pastanaga

2008-10-08T14:29:00.005+02:00

- Mira, mira... aquell conill vol atrapar la pastanaga.
- Un conill? - li preguntava a la meva Leia.
- Si, un conill... aquells dos tirabuixons són les orelletes i el cos és aquell altre núvol més gros que hi ha al costat. No ho veus? Fins i tot, hi té un gran ull allà al centre.
- I la pastanaga?
- La pastanaga està al costat... una mica més lluny del conill. Per això t'he dit que l'està atrapant.
- Doncs no, no ho veig. Jo l'únic que veig son núvols, blancs, i una negror que s'acosta per allà darrera... Potser hauríem de començar a tirar, no? La veritat és que no em ve gens de gust mullar-me.
- Tu sempre fas igual. No entenc com pots ser tan poc imaginatiu... - la Leia s'havia aixecat fent-me aquella mirada. Ara recollia la tovallola i la bossa on havíem portat els entrepans. Ho feia ràpid. Sense pensar. Es posava el jersei, aquell de ratlles grogues que tant li agradava i es disposava a marxar, encara amb aquella mirada i aquelles paraules de decepció i enuig.
- Per què et poses així, ara?
- Jo no em poso de cap manera. Només responc a les teves paraules. No volies marxar? doncs marxem.
- Leia... et vols mullar? si és així, ens quedem. Tu mateixa.
- No... no ho vull... anem... - Però jo sabia que s'acabaria mullant. Que en acabar de dir aquests quatre mots, s'havia girat amb la bossa a l'esquena i unes llàgrimes amargues li havien començat a lliscar per les seves dolces galtes.

Caminàvem poc a poc, l'un al costat de l'altre, sense mirar-nos gaire i escoltant la pluja que ja havia arribat. Unes gotetes ens queien al damunt fent més gran la ferida. La Leia tenia els ulls perduts en l'herba i jo tenia perduts els meus ulls en la seva cara.
- Perdona... - vaig dir de cop.
- No t'haig de perdonar de res - la seva veu va ser seca i freda.
- Sí... - la vaig fer parar. I ella va aixecar els ulls fent cara de nena petita, d'avergonyida, d'un no voler, d'un cansanci.
- Mira - li vaig dir senyalant el cel.
- El què?
- El conill ja ha atrapat la pastanaga. És més, ara s'ha tingut que refugiar dins d'un forat en aquell arbre d'allà, que és gran i verd com tota aquesta herba. Però quan deixi de ploure, tornarà a corre - la Leia, sorpresa, em dedicava aquell somriure que sempre m'havia fet voler menjar els seus llavis. Encara tenia els ulls humits. I ens vam abraçar. Per què tot s'acabaria arreglant. Per molt malament que anés tot. Perquè tant l'un com l'altre érem dos conillets, que havien trobat la seva pastanaga.

món de mons

2008-10-05T16:58:00.003+02:00

Vam dibuixar petits núvols en el nostre sostre i ara s'ha posat a ploure. On vam guardar els colors? On vam desar la goma d'esborrar? Donaria el que fos per redibuixar aquell petit món que un bon dia ens vam inventar, quan la nit ens perseguia, quan la nit ens va atrapar.

nit indesitjada

2008-10-04T09:35:00.001+02:00

Aquesta nit és tan indesitjada....

Rumors que a corre-cuita fugen sense saber ni tan sols si són certs o verdaders, petites mentides que esborren grans veritats, gent que s'amaga dins els bells somnis (no volen tornar a la realitat, ni tornar a sentir com un cop més la vida els gira l'esquena), maleïdes fulles que volen sense tenir un rumb fix, carrers desolats i tremolosos per la por, persones soles amb la mirada perduda en l'infinit, homes desitjosos per provar el gust d'aquelles dones, dones que marxen indignades pels homes que bavegen com a gossos, músiques que repetidament sonen sense agradar a ningú, ulls adormits i tancats enmig de grans sorolls i poques melodies, llavis mossegats per dents amb deliri de dolces carns....

I tu.

crazy

2008-10-02T19:11:00.003+02:00

Com m'agrada mirar-te als ulls quan no diem res... i sentir que ho estem dient tot. I és que no puc fer altre cosa que somriure... i és que estic boja...

...boja per tu...

Puc ajudar-te a somriure?

2008-09-29T22:54:00.005+02:00

I van cridar uns mots desesperats:
- Espera! Que t'ha caigut el somriure!

Jo estava asseguda en un banc de la Plaça Catalunya, i al sentir aquesta frase pronunciada per una veu força gruixuda, vaig aixecar la vista per veure la persona que tant trista estava que no era ni capaç de somriure. Ell, que corria com si el món s'hagués d'acabar, duia un barret de colors i un mocador fosc rallat s'ocupava de cobrir-li el coll. En canvi, la noia que pensava que el món sí que s'acabava, lluïa un collaret que volia ser or i portava entre mans una tableta de xocolata... El barret acolorit va aturar-se al seu davant i es va ajupir, com fent que agafava alguna cosa. Va anar pujant silenciosament, repassant el seu cos tímidament i al cap de cinc segons de ser just a dos centímetres dels seus llavis, la va petonejar.

I ella, va somriure.

Entre cleenex

2008-09-24T16:56:00.005+02:00

Sabeu què és el que més abunda a casa meva? Cleenex escampats per tot arreu! Que una servidora està refredada - mo' i mo' refedada - des d'ahir... Primer van començar les molèsties al coll, que amb les pastilletes angileptolànies aquelles pensava que ho estava controlant. Però és veu que no, que del coll ha passat al nas i s'hi ha quedat.

Avui tinc dia de xemeneia, de ganes d'escalfor, de sopes calentones, de sofà i mantetes, de tele i de llit. Tinc dia de records, de mirar fotos teves, de tristor als meus llavis, de ganes i ganes d'abraçar-te... m'agradaria poder tornar a sentir la teva calidesa quan em miraves als ulls, notar les teves mans acaronant-me les galtes...

Sempre he cregut que la mort de les persones que més estimem són punts claus en les etapes de la nostra vida. Una part de tu, que havies fet que formés part d'aquella persona, s'esfuma. Desapareix com el fum d'hivern entre l'aire fred dels carrers. Et quedes buit, pensant que mai més podràs tornar a mirar als ulls a la teva mare i dir-li tot allò que mai vas saber dir o no vas poder, simplement. Et quedes buit pensant en que ja no podràs abraçar mai més aquell cos... que l’únic que et queda en són els records. Records que a mesura que van passant els anys, acaben agafant formes i colors estranys. Hi afegeixes notes que abans no hi eren, o barreges els diferents matisos. El com et feia aquell petó de “bona nit” o com somreia. La seva peculiaritat forma de moure’s, que ara has adoptat tu mateix. I les persones que l’envoltaven et diuen: “Ui, cada dia t’hi assembles més”.

I tu et mires al mirall, i desitges veure-la a ella, no a tu.

Introspecció

2008-09-23T14:56:00.003+02:00

Hem d'aprendre a conviure amb tantes coses... Qualsevol situació nova (o no) que se'ns presenta, té com a punt el haver d'intentar acceptar-la, si més no. I això és molt fàcil de dir, però molt complicat de posar-ho en pràctica dins la nostra ment.

Avui, a través d'un exercici de classe, m'he retrobat amb aquella nena que tinc dins. Ens han fet saltar, cridar, jugar amb pilotes, fer tombarelles... talment, com si fóssim al pati jugant amb els companys. La reflexió, un cop acabada l'activitat, ha estat la següent: els grupets que ja hi havien l'any passat dins del grup-classe, hi segueixen sent. No som un grup cohesionat. Això m'ha fet mirar al meu voltant: tant si parlo d'entorn universitari, com d'entorn familiar, entorn social... I m'he mirat amb els ulls de les meves amigues. I ara és quan em pregunto: realment, sempre sóc així? Sempre em costa tant traspassar la pròpia barrera i la dels altres? Sempre m'intimida mostrar-me tal i com sóc? Sempre em sento ridícula quan haig de parlar/actuar en públic? La resposta a la majoria de preguntes és un sí, clar i català. Ara bé, la pregunta clau és: perquè? Perquè no puc mostrar-me tal i com sóc?

És un treball que haig de fer, fer, fer i refer. Però de moment, tinc algunes pistes. Si un mateix no té seguretat i pensa que no agrada, s'amaga. Una paraula? Por.

amor

2008-09-22T00:04:00.006+02:00

Busca-ho al diccionari. Pregunta-ho si vols. Interroga als que coneixes, investiga les paraules dels desconeguts. Que et donin respostes. Que et descriguin els símptomes. Però no. No es pot explicar.

S'ha de sentir.

feliç, feliç, feliç!!!

2008-09-13T11:39:00.003+02:00

Puc confirmar amb tota la meva persona que ahir va ser la millor nit de la meva vida. I és que us ho heu de creure. Cada vegada n'estic més convençuda que això de pensar en positiu funciona (i de quina gran manera!!!). Creieu-me quan us dic que els somnis es fan realitat...

I és que el petons tornen!!!!!!!!!!!!!!

Heaven can wait

2008-09-10T01:18:00.005+02:00

És quan mig tanco els ulls que m'apareix la teva imatge i els records es tornen vius. Avui, quan m'has mirat la cara de tan a la vora acaronant-me amb el teu nas, m'has fet por. Por perquè el teu nom ha ressonat massa dins del meu pobre cap durant masses anys... Por per tornar a ser esclava i nina dels teus dies... Por per enganxar-me com quan et vaig conèixer... Por de no saber escriure res més que les nostres trobades, fent que el món es converteixi en un món que gira només al teu voltant. De vegades dolç, de vegades amarg. De vegades càlid, de vegades fred.

Encara que els meus llavis siguin dolços, extremament dolços, i t'anhelin, no podràs acabar el que has començat tants cops. Com m'he repetit tantes i tantes nits, les vides muntades no es poden desmuntar. Per molt que ho intenti, m'acabaré trobant sola de nou cada nit estrellada... Recolzant-me en la teva veu llunyana mentre la lluna m'observa plorosa. Acompanyada de tristos missatges buits. I seré aire, seré pols, volàtil... desapareixeré enmig de la foscor. Igual que els petons.

Hora de la mort? 12h.

2008-09-05T09:15:00.006+02:00

Sabeu la vuelta al mundo en ochenta dias? Doncs aquesta nit, ha anat més o menys així: 80 voltes al llit en una hora, i una altre, i una altre, i una altre. Ja que d'aquí dues horetes ben llargues, la yuna estarà asseguda davant un exàmen de recuperació a la universitat de Vic. Guaita que bé! I els nervis m'estan menjant... suposo que aparentment em feia la forta, però aquest insomni d'avui ha estat clau per afirmar l'evidència... Nerviosa és poc.

És la putada d'aquests examens, que mai saps què et trobaràs. És tipu test, i la professora, una mala... eso. En fi, que si sobrevisc, ja no em preocuparé absolutament de res en molts i molts dies. A més, ara s'acosta la festa major del poble... algú s'hi apunta?

Per cert, tinc curiositat des de fa força dies... algú amb els cabells més o menys llargs, d'estatura normal, maco, em va venir a veure a la botiga de Gimeno i va preguntar per mi a una companya meva un matí de fa dues/tres setmanes? No? No ho sabré mai, oi? En fi, serà l'anònim de per vida. Ja ho veig.

Gràcies per la vostra atenció. Pel vostre temps. Si vol, pot deixar un missatge després de la senyal. Gràcies de nou. Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip.

baileys

2008-09-01T23:14:00.001+02:00

- Aquest Baileys m'està fent mal de cap...
- I no vols dir que no només és el Baileys?
- Què vols dir?
- Que potser el Baileys és una excusa de tot el que hi ha darrera...
- I què hi ha darrera?
- Ho saps millor que ningú. Són els teus pensaments.
- Els meus pensaments?
- Si, els que parlen, criden, fugen i volen... els que es preocupen i s'alegren...
- I no puc deixar de pensar?
- Per què?
- Perquè aquests pensaments m'estan fent mal de cap...

Dilluns? Dilluns no!

2008-08-25T02:19:00.005+02:00

Tranquil, algun dia deixaràs de caure. És qüestió de temps. Tot és qüestió de temps.

Temps que passa i va, que no para, que córrer, que fuig, que vola, que fa caure, que fa aixecar, temps per tot, temps per res.

regust amarg

2008-08-12T11:19:00.005+02:00

...i tot es torna un silenci trencat, ara. No deixaran de cridar? Els pensaments volten i volten i et van deixant aquell regust amarg a la boca. Com puc retrobar aquella dolçor de sucre que abans m'envoltava? Com puc sentir sense fer-me mal? Com puc no sentir sense fer mal?

Visc cansada

2008-08-02T22:29:00.004+02:00

Seré breu. Estic passant uns dies de feina de la muerte, i estic sense temps per gairebé res. I clar, això inclou escriure al meu bloc perdut. En fi. Però estic bé, eh? De fet, com vaig dir en escrits anteriors, està sent un bon estiu tot i la feina. Estic coneixent a gent nova, estic desfasando, estic retrobant vells amics, sense dormir gaire, i vuelta a empezar. Vaja, que el que és el temps, no l'estic perdent i suposo que això és molt important. Disfrutar al màxim de cada moment per petit que sigui. Clar que sí!

Però que una cosa us quedi clara: tornaré!
Bon estiu per tots i totes!

sentiments a flor de pell

2008-07-24T23:34:00.006+02:00

Somriures que mostres al no res cada vegada que recordes aquell petit detall que s'havia escapat d'entre els teus pensaments. Torna una vegada i una altre fins gairebé fer-te posar vermella, però segueixes somrient sense pensar massa en el que deu significar. Només somrius, sense importar-te anar més enllà...

...i és que, ho volem tot, oi Pep? :)

I el millor de tot és que demà n'hi haurà més... i dissabte traspassaré la barrera d'anar més enllà i hi seré, hi conviuré. Sentiments que et fan somriure. Sentiments a flor de pell...

...és dolent?

2008-07-20T21:46:00.007+02:00

I és que tinc una amiga que té tota la raó del món. Les nostres quedades amb les nenes s'assemblen, cada vegada més, als capítols de Sexo en Nueva York.

...i això, m'encanta!

Aquest cap de setmana m'ha sorprès en molts sentits. Vam tenir un divendres de pets cantant com boges, rient, bebent...i la meva nit va acabar una mica massa malament. No sopeu poc si sabeu que beureu... i ahir a la nit, va començar tot amb molta tensió... una tensió que va acabar desapareixent quan vam descobrir un senyor Dj amb majúscules a la sala petita del local on sempre anem. Vosaltres heu corregut alguna vegada pel mig d'una discoteca entre els que ballen, fent el pallasso i sense importar-te ni gota la gent que et mira? jo sí. Mirades per aquí i per allà amb un mig petó d'adéu, seguit d'una trucada d'ara fa uns moments i una quedada pendent. M'estic tornant boja? No. Simplement estic vivint coses noves. Coses que mai havia fet. Mai. Això és dolent?

Em sento molt bé. Molt i molt bé.

el pasado viene y va

2008-07-18T00:37:00.005+02:00

- I què hem aclarit, doncs, avui?
- Que jo buscava en tu una cosa que tu no buscaves en mi... no?
- És molt probable...
- I...
- I ja està, ja està, no hem aclarit gaire més! (riures)
- Va parla... vull que parlis...

RECORDANT.

I ara? Ara hauríem de tornar a tenir una conversa de les nostres, d'aquelles que es donen de mil anys en mil anys. Ara és quan hauríem de quedar per anar un dia de farra. Atontada. Recordant aquell dia, escoltant-te... i amb ganes de veure't. Evidentment. Tinc ganes de que em facis riure... com sempre...

Cap de setmana ajetreao. Demà a Llaveneres: concert de Els Pets i més grups de Rock Català! I dissabte farem unes carpes o un Clap, oi, carinyitus? Avui, un sopar improvisat de guais amb les meves nenes, i mañana más...

non stop

2008-07-17T00:05:00.004+02:00

I és que tot és molt més senzill del que ens pensem. Però ens agrada complicar les coses... sempre. No sé com ens ho fem que quan comencem algu (qualsevol algu), acabem complicant-ho tot amb manies, històries passades, malentesos, bogeries, tonteries...

I segueixo amb el tema de la vida... a disfrutar-la, a viure-la, a explotar-la, a menjar-nos-la, a fer-la bocins, a petar-la, a cuidar-la, a somriure-la... però sobretot a fer-la més senzilla, sense tantes complicacions.

plou dins meu

2008-07-14T22:58:00.006+02:00

Un dia em vas dir que la vida donava moltíssimes voltes... i que era normal que nosaltres anessim al seu compàs, anant amunt i avall. Que la vida era això, un constant anar i venir, trobar i no buscar, buscar i no trobar. Que la vida no és el que un vol, que la vida és, simplement, i nosaltres estem en ella. Aquell dia també em vas dir que un petó ho podia espatllar tot, però que a vegades, també ho podia arreglar tot. I ara, què? Què hem arreglat? Que hagi tornat a sentir coses que havia guardat al calaix? Coses que estaven sota pany i clau? És increïble la manera en com es poden tornar a despertar tants sentiments amb una sola mirada, un simple gest, amb els teus llavis prop dels meus...

I com he dit sempre, no és que hagis tornat, és que sempre hi ets...

colors

2008-07-11T02:23:00.015+02:00

No em puc refugiar en un passat. El meu lloc està al present. Al aquí i el ara. Vull seguir lluitant pel que vull, pel que puc, pel que sóc... pel que em resta i el que em suma, pel que em fa sentir-me valenta o poruga, pel que em fa somriure o el que em fa estar trista, per les meves mirades i les vostres, pels somriures que ho donen tot, per una lluna plena o un sol càlid i baix, pel mar i l'aigua, per les meves rialles, per les vostres orelles que sempre m'escolten, per les noves il·lusions, per les noves metes, pels nous objectius... pel món, per la vida... que ja ha canviat de color.

És una nit sense son. Demà moriré :_

...seré una chica mala...

dia D

2008-07-06T23:15:00.002+02:00

Quan tens parella és normal que cadascú tingui les seves coses, grans o petites, però tots tenim les nostres manies, aquelles característiques que ens fan ser nosaltres mateixos. I això no té perquè ser dolent, clar que no. Però a vegades, te n'adones que potser no és això el que estaves buscant. Que potser tens ganes de saber si hi ha més gent com tu... Que la senyora Bogeria i el senyor Prudència, potser no acabaran d'encaixar mai per molt que afirmis que si.

Avui me n'he adonat que ja no parlem el mateix idioma que abans. Que el llenguatge que vam crear, s'ha tornat indesxifrable. I això em fa estar trista. Pensava. Pensava en les nostres petites diferències... i en com de grans es van fent cada dia.

Em vaig cansar de lluitar. I saps perquè? Per què tenia la sensació d'estar lluitant sola. Vaig començar una partida d'escacs amb tu, però no has mogut cap fitxa. I per colmo, jo vaig matant les meves peces.

Desastre.

clients que parlen...

2008-07-01T00:04:00.003+02:00

Avui he començat a la feina de les rambles... tinc un mal de peus que ni us ho imagineu. Espero que durant aquests dos mesos tinguem pocs turistes (o clients d'aquells) empipadors. Aquesta tarda, un d'ells (no un turista o client empipador, un client habitual) m'ha dit una frase que no venia a cuento de res però que m'ha fet pensar molt. Li estava cobrant la pipa que s'ha quedat pel seu sobrinito, i de sobte m'ha deixat aquella frase sobre la taula sense que m'ho esperés:
- Diuen que quan un és conscient de que està perdut, és que no ho està.

Cordons! hauríeu d'haver vist la meva cara... En fi. Crec que serà un bon estiu.

rotllos... però no de paper!

2008-06-28T06:47:00.003+02:00

Porto uns dies de sentiments revoltats. Uns dies on em dóna la sensació que tot ho acabo fent del revés. Com si d'alguna manera em comportés estranyament. Com si no fos jo la que parla ni la que actua, sinó que el meu cor o el meu segon cervell fes la seva completament sense consultar-me res abans. És curiós... mai m'havia sentit així. Sempre he estat molt seria en aquests aspectes, coi. I ara que començo a conèixer més aquest món de bogeries... no sé si m'acaba d'agradar. Què aporta? Què ens fa sentir? Realment penso que res. A vegades acabes fent mal o t'acabes enganxant els dits tu mateixa. Passes una estona divertida, amb aquella acceleració de cor, la passió momentània de la novetat, fas quatre petons mal fets i després.... què? tot acaba en un no res. Queda un buit. Un forat negre. Una paret en blanc. No queden ni llàgrimes per refrescar-te del sol.

Suposo que aquest no és el millor sistema per fer pujar l'autoestima. Em sembla que em quedo amb el joc de la seducció... és a dir, seduint i deixant-me seduir, però sense anar més enllà. M'estic cremant.

I segueixo amb el mateix... no sé què collons vull.

nit de revetlla

2008-06-26T00:36:00.005+02:00

nit de Sant Joan,
nit de somriures,
nit de beure,
nit de fotos,
nit de bona música,
nit de gent increïble,
nit de crits,
nit de petons,
nit de... nit!

nit màgica?
Això diuen :)

Enganxadíssima a aquesta cançó per culpa d'una personeta,
molt estimada per una servidora, anomenada Stel.

rodonet com un donete

2008-06-23T01:55:00.010+02:00

I acabo el cap de setmana amb l'Ismael Serrano. La veritat és que no l'he escoltat cap dia dels tres des de divendres, però avui m'acompanya en aquest anar a dormir. Sabeu quan un cap de setmana us surt rodó? quan tot surt millor del que havies planejat? quan no pares de somriure, de cridar, de ballar? de passar-t'ho com mai? Doncs així m'he sentit. Un divendres, un dissabte i un diumenge rodons. Fantàstics. Com m'estimo als meus. És genial tenir a gent d'aquesta manera al meu voltant... tots tenen el seu toc, la seva màgia, fent que la vida sigui una mica més agradable... somric perquè em fan sentir especial per tenir-les al meu costat.

I demà ja torna a ser sant Joan. Encara recordo aquell any on et vaig veure llunyà, ignorant, intentant ser invisible per mi. Avui has tornat a la meva memòria. De fet, has tornat ara mateix, en aquests instants. Tornava de casa l'Stel (t'estimooo!) i he sentit la necessitat de giravoltar el cotxe i conduir fins casa teva. Plantar-me davant. Cridar-te. Fer-te baixar. Robar-te un petó.

Un petó.... que mai tornarà.

...a qué se refiere?

2008-06-20T10:47:00.005+02:00

...esto de la locura no me parece tan mal
y es que ya no estoy seguro si vengo o si voy,
ya no estoy seguro
los locos y los cuerdos somos tal para cual
y es que ya no estoy seguro si vengo o si voy,
ya no estoy seguro...

Lliure!
Els exàmens, m'han anat. El del primer quadrimestre em sembla que l'hauré de tornar a recuperar i el del segon diria que està aprovat. Però vaja, no estic segura de res... potser em sorprenc a mi mateixa i tot. Encara que ho dubto U_U
I avui... festa!
festa! festa!
festa! festa! festa!
festa! festa! festa! festa! ...i festa!

plans i més plans

2008-06-19T22:03:00.007+02:00

Demà, finalment, podré dir que sóc lliure del tot. A les nou en punt tinc els dos últims exàmens. De psicologia. Són tipu test. D'aquells enrabassats que no saps què diuen les preguntes ni per on volen anar. Amb tres respostes o quatre d'aquelles que s'assemblen tant i no saps quina triar, per molt que hagis estat dues setmanes estudiant davant dels apunts. I amb aquella professora, que per molt que en sàpiga, no sap ensenyar. I d'agrair, només agrair que l'any que ve li toca la jubilació i no li tornaré a veure la cara en ma vida.

Però un cop hagi fet l'examen, començaré a fer una vida boja. Tinc plans, molts plans que em venen de gust. De moment, demà a les set tinc quedada amb les meves nenes. Més tard, anirem a sopar i sortirem de festa. Dissabte serà dia de concerts a Barcelona (el dia de la música). Diumenge, no ho sé, però no serà un diumenge com els de sempre perquè dilluns no haig de fer absolutament res: només gaudir de la revetlla. Dilluns, doncs, revetlla amb les nenes. Dimarts, dinar familiar. Dijous aniré a comprar robeta. Divendres tinc pensat visitar família a Martorell. I el cap de setmana següent serà per la meva germaneta gran, la meva iruNa. Ni t'imagines les ganes que en tinc!! I bé, quan comenci el juliol, una servidora començarà a currar.

Però en tinc ganes. De tot. Tinc ganes de menjar-me el món. Ja n'hi ha prou de que sigui al revés, de que el món se'm mengi a mi.

yuna's Diary

2008-06-18T19:01:00.006+02:00

- Un momento... los chicos buenos no besan asi...
- Joder, como que no!

venjança

2008-06-16T01:01:00.005+02:00

...i l'estrany somriure apagat torna. Torna vestit de negre amb aquella dentadura perfectament maligne i aquell posat de vencedor. I fa que els meus ulls enrabiats es girin fredament amb aquella mirada nerviosa i preocupada. I fa que les meves mans s'estrenyin amb força fent-se mal. I fa que tot el meu cos quedi arraulit en un racó de l'habitació. Però aquesta vegada penso ser més forta que ell. Aquest cop, un somriure apagat no farà que em quedi quieta. I el meu cap, que s'havia quedat repenjat contra la paret, es mou lentament i se sent amb ganes de venjança...

Em dic Peter Pan, i tu?

2008-06-15T02:10:00.005+02:00

Avui m'han preguntat: de què tens por? d'estar sola o d'estar amb parella? i la veritat és que la pregunteta, fa pensar. Suposo que és una barreja de tot plegat. Un cúmul de contradiccions i desitjos que s'han perdut en el meu cap... que van marxar i ara no saben tornar a puestu. D'una banda, em crida l'atenció el viure noves coses, conèixer gent diferent, fer bogeries sense haver de preocupar-me pel què diran, fer la meva. Però d'altre banda penso que no sé què aconseguiré fent la boja tot el sant dia. Potser necessito passar l'etapa. Potser si que em fa por estar amb algú pel fet de pensar amb la paraula sempre... Sé que aquestes coses no se saben mai. I que, de fet, el futur més que ser incert és que no existeix. I s'ha de pensar en l'ara i en el present, ho sé. Però tot i així suposo que és inevitable fer plans quan comparteixes la teva vida amb una persona. Potser no vull créixer. Potser és que sóc una mica Peter Pan.

Sentir...
que es un soplo la vida
que veinte años no es nada
que febril la mirada
errante entre la sombra
Te busca y te nombra

Paramount Comedy

2008-06-13T13:49:00.006+02:00

Ahir.
Paramount Comedy.
Amb tu.

Si, si, no os riais... que muy normales no sois!
Que estáis delante de un tio que habla solo!

Genial dels genials.
Una molt bona estona,
amb grans riures.

Vam gaudir de:
Txabi Franquesa
David Navarro
Iñaki Urrutia

3/7

2008-06-12T13:47:00.007+02:00

...haig d'anunciar-vos amb orgull i satisfacció que l'examen d'avui, m'ha anat rodat. I estic plenament feliç, ja que es tractava de matemàtiques (assignatura que a batxillerat em van aprovar amb un asterisc*) i mai he acabat d'entendre els números (es veu, oi, que sóc clarament de lletres?).

Doncs apa, primera setmana superada :)

I was a fool to believe
A fool to believe...
It all ends today...
Yes, it all ends today
Today's the day when dreaming ends

[yuna ENTRE contradiccions]

zZzZZz

2008-06-11T12:35:00.001+02:00

Em sembla que he perdut més de la meitat de la meva vida dormint.

...abraçada

2008-06-10T22:35:00.010+02:00

És com si la respiració se't parés de cop i volta. Com si l'oxigen no t'arribés d'enlloc. Com si tot fos silenci i no sabessis què fer. És com si tot es tornés blanc. Com si els ulls no miressin res. Com si les teves mans no responguessin. Aturada. Arraulida... Hem mig parlat. T'ho he acabat dient. Has insistit. Suposo que serà el millor, creu-me. Tant per tu com per mi. Un estiu ple de pàgines per escriure moltes coses... més endavant, ja compartirem de nou les paraules. Si, et dec una abraçada de les de veritat. Dijous.

I de mentres, aquesta dona m'omple de lletres... a l'ànima, al cor, per les orelles, per la boca, pels forats del nas, pel melic, pels dits, per les cames, pels cabells... per tot el meu cos...

pa - rau - les

2008-06-10T00:08:00.002+02:00

Noto la teva presència... sé que estàs al meu costat... avui ha estat un dia trist. Un dia sense ganes de fer absolutament res. I d'aquest absolutament res n'han sortit unes quantes coses: he netejat la casa de arriba a abajo, he acabat un treball que haig d'entregar demà i he estat estudiant una estona (ara seguiré!).

Però... tot ha estat estrany. Tinc cara de pena. Tinc uns ulls baixos. Tinc les mans tallades. Les orelles adolorides d'escoltar el que he escoltat cents de vegades. Tinc el nas tapat. Tinc la boca seca. Tinc por. Tinc son. Em miro al mirall i l'únic que veig és una nena que enlloc de créixer, cada vegada es fa més petita. Avui em sento minúscula. Hi tindràs tu alguna cosa a veure? Seràs tu sempre el culpable dels meus mals? T'enyoro i això em fot perquè no vull dependre de tu. Aquests anys m'han fet agafar-te de la mà i ara no et puc deixar anar...

Vull estar sola.

llach i la teva música

2008-06-07T13:48:00.010+02:00

... perquè mai perdrem la màgia, perquè sempre ens estimarem d'alguna manera o altre: quan la pluja caigui, tant tu com jo ens unirem en aquelles petites gotes cristal·lines d'amargor i dolçor. Com aquell dia que va ser nostre durant una tarda entre sospirs, vergonyes i pors. Com tots els dies que hem compartit al nostre racó, com tots els dies que hem compartit entre les teves grans rialles, entre la teva música, la meva i tot allò que ens fa somriure al només tocar ull contra ull. I sóc feliç de veure que els anys passen i nosaltres seguim tenint aquesta connexió increïblement bonica. Volarem cap els nostres planetes ajudant-nos d'aquella escala que guardo en el fons de la meva butxaca. I un cop siguem prop de la lluna, somriurem al veure que no hem canviat. Recordes?

Obre els ulls, obre els ulls...

2008-06-06T12:58:00.003+02:00

Primer venen els bons records, que m'empenyen cap a tu. Després, apareixen les teves frases odioses, les teves pel·lícules mentals, els teus mals rotllos... i els records desapareixen de cop. Ràbia és el que sento. Ràbia per tenir-te aquí tot el dia. Ràbia per trucar-te per saber com estàs i sentir-me culpable per coses que jo no he fet... a vegades em dóna la sensació que les coses passen com un llamp i que ni tan sols sé veure cap a on.

Coi, yuna, desperta d'una vegada!

...

2008-06-03T17:21:00.002+02:00

...els punts suspensius són tots aquells sentiments amagats que la gent pensa i no diu. Són por. Són vergonya. Com un silenci amarg. Com un somriure trist.

mai nit...

2008-05-27T00:31:00.002+02:00

Sóc part d'un vespre apagat. A la nit no hi sóc, no existeixo. I el vespre és etern. Visc en ell. I mai sense ell. Però diuen que de bon matí, surt el sol... i tot es veu més clar. En la no-nit, la foscor t'embolcalla delicadament amb por i et bressola amb el seu cant melangiós, blanc i pur... La foscor et tranquil·litza i et fa veure que sempre hi ha un nou dia a l'endemà. Que no tot està pintat amb negres. Que t'espera un nou somriure. Un nou crit.

On estan els límits?

2008-05-26T07:47:00.003+02:00

Jo et dic que no ens podem mirar més enllà de la nostra roba. En canvi, tu insisteixes en que m'has vist mil vegades sense ella. Jo et dic que no podem parlar-nos més enllà del telèfon. En canvi, tu insisteixes en que portes dos anys parlant-me a la cara i que se't fa impossible no fer-ho ara. Jo et dic que no podem somriure'ns. En canvi, tu no pares de fer-me saber amb aquests com t'importo encara. Jo et dic que em deixis. Tu, en canvi i senzillament, no em vols deixar. Tu, jo... ahir, avui... passat, futur... blanc i negre... bé o malament? On estan els límits? Quan haurem de dir prou?

Cada dia que passa que tot se'm fa una mica infern. Estic abandonada al pas del temps, sense voler sortir d'aquest estat d'ànim trist i pesat. La vida m'ha fet donar masses voltes.... i ara, l'únic sentiment que comparteixo amb els meus és el cansament. Quan tornaré a aixecar el cap? Tornaré a somriure pensant en tu? Negatiu o positiu? Difícils eleccions...

A què juguem?

2008-05-25T14:17:00.004+02:00

Juguem a veure'ns, juguem a perseguir-nos... quan et toca parar a tu, m'amago sota els llençols i et costa trobar-me... sense ni respirar observo les ombres que es fan sobre el llit... i la teva veu encisadora i sensual que va dient: 'Sé que estàs aquí... t'oloro...'. Juguem a no fer-nos petons, juguem a ballar sobre el sofà. Mentre tu saltes, jo m'estiro, mentre jo salto, tu t'estires. Juguem a mirar-nos: els ulls surten del nostre cos i es fan petits. Entre ells es fan amics, es fan íntims, però a la vegada saben que estan molt lluny l'un de l'altre i que no poden seure junts a veure una pel·lícula dolenta d'unes animadores americanes. Tot i així, la miren. Les nostres mans es busquen en silenci, però mai s'acaben tocant perquè saben que només una carícia faria que s'abracessin amb força sense deixar-se anar mai dels mais. El teu nas, com el d'un gos, m'ensuma els cabells i s'hi perd... sento els teus sospirs entre cabell i cabell, i això és quelcom que em fa somriure de plaer... I la meva boca anhela els teus llavis, però la puta calla i no t'ho diu. La puta calla i no t'ho fa saber. La puta calla i no parla. No parla. No.

crits d'esperança

2008-05-19T19:46:00.004+02:00

...i a vegades tot et sembla que ha de ser més fàcil. Que tot ha de funcionar.
Però amb el temps, te n'adones que res és fàcil. Que no tot pot funcionar.

Crido, però ningú em sent.

Visions

2008-05-14T19:31:00.002+02:00

Podria haver acabat d'una millor manera? Dilluns va ser especial per tots dos. Vam deixar enrera la última visió, la visió quan ens allunyàvem la setmana passada per la plaça Catalunya i vam tenir una nova mirada, una nova ullada, un nou començament. La tarda de dilluns, el vespre, la nit, el matí de dimarts... ens ha donat una visió d'estima, una visió estranya del que passa entre nosaltres, una visió bonica i complicada. Però simplement, una visió. I t'enyoro, és evident. I t'estimo, no ho puc negar. Però dins meu les coses trontollen i sento que abans de poder seguir amb algú, m'haig d'arreglar a mi mateixa. No heu tingut mai aquesta sensació? Ara, em busco. I em vull trobar. En tinc la necessitat.

carregament de porqueries

2008-05-10T20:56:00.003+02:00

Vinc del super i m'he quedat xopa, però necessitava sortir per comprar porqueries... i m'he quedat un munt de guarrades que no em convenen. En teoria "vull començar un règim" per treure'm quatre o cinc quilets de sobre, però em sembla que no ho acabo d'aconseguir: la dolçor em perd. Sobretot, el que més em perd és la xocolata. Si. Ho confesso: sóc culpable.
Al final a la bossa s'han afegit unes galetes Petit écolier, unes principe, una barreja de fruits secs, unes crispetes i una pizza de tres formatges. Tranquils, no és tot per avui, però abans de dimecres s'hauran acabat la majoria de coses...

Avui és un dia lleig. Amb pluja. I a més, per culpa de la pluja (i de les ganes, perquè realment no sé si el fan al final) sense concert de Facto Delafé. Ahir vaig arribar de matinada (de matí, més aviat... és a dir: Avui he arribat...), i en conseqüència m'he llevat tard i no he fet ni la meitat de feina que volia fer. Maleïts treballs de la universitat i poc temps. Fan una espècie de fòrmula desagradable i negativa que no m'agrada.

I per colmo, has aparegut cap a la tarda. De fet, de ben dematí ja m'has donat el teu "bon dia" amb aquell sms i un "què tal el concert? et penso...". Però a la tarda hi han hagut uns quants sms dient-me que tenies ganes de veure'm, que no ho pots suportar, que m'enyores, que em necessites, que m'estimes, que vols una altre oportunitat, que... mil paraules boniques i precioses que es transformen amb lletres doloroses que afecten directament al meu pobre curasó. A vegades em sento protagonista d'una obra de teatre tràgica.

Si, al final todos mueren...

un oceà, dos, tres...

2008-05-09T11:17:00.003+02:00

Ahir em vas trucar i em vas estar plorant a l'orella... les teves llàgrimes àcides van travessar el mòbil i van introduir-se dins del meu cap. I aquest, s'ha convertit en una enorme gota d'aigua.

He somiat que mentre treballava on seré aquest estiu, una noia que no coneixia em tallava el cap i me l'havia d'aguantar per davant per no morir-me. Algú em pot explicar què caraju vol dir això?

olor a tu

2008-05-08T00:25:00.004+02:00

És gairebé impossible dormir en aquest llit. Tot ell fa la teva olor... la teva deliciosa olor... Em giro. Em torno a girar. I penso. Penso en quan trigarà a acabar-se tot plegat. Penso si la meva decisió ha estat la correcta. Penso en les coses que estàs fent. Penso si estàs bé. Si plores. Si has somrigut des de la nostra xerrada de dilluns. Penso en els teus llavis... que ara deuen tremolar de dolor. Penso ens els teus ulls humits. Penso en la teva mirada, sobretot. Aquella mirada que em feia sentir especial, única... la teva mirada em donava forces per fer qualsevol cosa. Qualsevol. Penso en les teves mans: les que sempre estaven disposades a acaronar-me o tocar-me... les que sempre tenien aquell toc de dolçor. En els teus dits, que es passejaven pel meu cos, com si cada vegada fos el primer cop: amb delicadesa, tendresa, amb amor i passió. Em fas estremir només de pensar-hi. Em fas estremir només de pensar en tu i els teus petons. Penso si he fet bé deixant-te marxar. Obro el mòbil i miro l'hora: ja són les dues de la matinada. Aquesta nit serà molt llarga.

Tanta és la meva necessitat per volar? La veritat és que no sé si podré fer-ho sense tu... Aquestes coses costen massa. Només han passat tres dies i encara que intenti distreure'm, visc perduda entre els nostres records. Les fotografies em saluden, els videos em diuen que haig de tornar, la teva veu em fa agafar ganes de maleïr-me, les meves pupil·les criden de por. I si és cert que em fa por la soletat? i si és cert que tot plegat va més enllà? més enllà de tu, de mi, dels anys...? i si sempre he estat així però no me n'he adonat fins ara? perquè m'amago? perquè sempre intento fugir?

...perduda entre objectes perduts

2008-05-07T15:08:00.003+02:00

Els objectes perduts de la yuna queden al descobert. Un nou món on jo... em sento perduda.
...i tu, què has perdut?

Intento distreure'm amb qualsevol cosa: la gent, els cotxes, una mosca... però res fa que deixi de pensar en tu. És complicat oblidar a algú que estimes amb totes les forces. Amb la que has compartit milers de moments màgics, centenars de petons, abraçades, mirades... tal qual vas aparèixer, tal qual faig que desapareguis. Almenys momentàniament. Momentàniament, et vull perdre. Potser més tard, d'aquí un mes, un any; me n'adono realment del que vull. Potser més tard, d'aquí un mes, un any; et vinc a buscar.